Un any rodó

En el moment que surti publicada aquesta rebotiga el Barça haurà donat per tancat el millor any de la seva història. L’any triomfal culé ha construït una particular geografia emocional blaugrana. València; Roma; Vila-real (on el Madrid va perdre i el Barça es va proclamar campió de Lliga sense baixar de l’autobús); Mònaco; Bilbao i Abu-Dhabi, restaran per sempre a la memòria dels aficionats blaugranes.

Entre una temporada i l’altra, hi va haver, entremig, l’estiu de la por en el que els vells fantasmes blaugranes es van materialitzar en la figura de l’empresari Florentino Pérez. El culé és així: està poc acostumat a la felicitat. La pluja de milions que Pérez va posar sobre la taula, (milions que, d’altra banda, són part del deute del Real Madrid), i una excel·lent campanya de la premsa de Madrid, sempre disposada a ajudar al club blanc a tornar al seu lloc natural, van fer sorgir els dubtes entre la ‘culerada’.

Per sort, i per decisió de la junta presidida per en Joan Laporta, a la cadira d’entrenador hi seu un tipus amb les idees tan clares com en Pep Guardiola que ha acabat amb tots els dubtes i totes les por que poden provocar els 300 milions d’euros d’inversió madridista. Mantenir el nivell d’excel·lència en el joc mostrat durant la temporada 2008-2009 és impossible, però el que sí és possible és construir un equip que, quan no tenen el dia, s’hi deixen la pell i, a sobre, mostren una fidelitat a un ideari futbolístic que arriba a emocionar. L’any que deixem enrere és un any rodó per a tot aficionat al futbol i encara més pels culés. I si als madridistes no els hi agrada sentir això: què s’hi posin fulles !

Article publicat a La Manyana

PD La foto del post és per en Pep Guardiola, un dels protagonistes de l'any

El jutge Garzón

M’havia promès que no faria una rebotiga sobre el jutge Garzón i sobre el cas Pretòria ja que hi ha un munt de gent opinant sobre el tema, però no me’n puc estar. La recent decisió del jutge estrella de l’Audiència Nacional de deixar en llibertat a Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, els dos ex-alts càrrecs de la Generalitat, sota fiança d’un milió d’euros, m’ha generat un munt de dubtes i, el que és pitjor, una inseguretat jurídica molt i molt gran.

M’agradaria saber quin és el presumpte delicte tan greu que han comès tant Alavedra com Prenafeta per tal de ser detinguts durant un mes i mig, amb una operació espectacular pel mig degudament retransmesa per tots els mitjans, i després deixats en llibertat, previ pagament de 166 milions de les antigues pessetes. Em costa entendre la severitat del jutge Garzón amb els detinguts en l’operació Pretòria i la benevolència del jutge Solaz amb el lladre confès Fèlix Millet i el seu soci, Jordi Montull. No puc evitar veure mala fe en l’actitud del jutge Garzón i deixadesa en la del jutge Solaz i em plantejo si aquest país, abans de reformes d’altres tipus, no necessita, d’una vegada per totes, plantejar-se una reforma del poder judicial.

És just demanar una fiança d’un milió d’euros quan se t’acusa, segons tots els mitjans, d’haver cobrat una comissió de 600 mil? Entenc que no, però com que estem tan polaritzats, tan summament dividits, hi ha mitjans que, en una giravolta fantasiosa, afirmen que un mileurista trigaria 83 anys en poder pagar la fiança que han presentat tant Lluís Prenafeta com Macià Alavedra. Potser és veritat l’afirmació de trists periodistes com Enric Sopena (autor de la demagògica frase dels mileuristes i els 83 anys) però certes actuacions seves, com les del jutge Garzón, deixen anar un flaire a revenja que espanten.

Article publicat a La Manyana

Un país estrany

Quan surti publicada aquesta rebotiga ja haurà passat una setmana del cas de Diego P.V, el jove canari injustament acusat d’haver maltractat i abusat sexualment de la filla de la seva parella. El cas ha estat escandalós i ha servit perquè algunes patums mediàtiques s’hagin donat cops de puny al pit en senyal d’humil penitència i, també, perquè els de sempre puguin continuar amb la seva eterna guerra de trinxeres periodístiques. No s’enganyin, tornarà a passar, ja s’ho poden ben creure.

Encara que ara, i més en dates nadalenques, jurem i prometem que mai més, que serem persones racionals, que aplicarem preceptes tan bàsics com el principi d’innocència, tornarà a passar. I passarà perquè d’un temps ençà s’ha instal·lat a aquest país nostre, un país estrany, el ‘bonisme’ com a dogma. Estem tan convençuts de la nostra superioritat moral perquè donem suport a la lluita contra la violència de gènere, i ajudem a l’ONG de torn i ens sentim culpables perquè en el repartiment genètic ens ha tocat néixer amb tita i no amb òrgans reproductors femenins, que suspenem el nostre do més preuat, l’esperit crític, i seguim el ramat, com ovelles, a voltes pacífiques, a voltes agressives.

El ‘bonisme’ va condemnar i ha estat a punt de destrossar-li la vida a un jove 24 anys, el jove Diego P.V. L’esperit crític ens hauria de portar a demanar-nos com redimonis es pot controlar la filtració de documents personals, com ara el primer informe mèdic, erroni, que assenyalava, en el cas de Diego P.V, un llistat de fets que mai es van produir. L’esperit crític hauria de portar a la premsa a demanar-se si compleix la seva feina, informar dels fets que coneixen, o ja fa temps que la premsa està malalta del virus de l’espectacle mediàtic. El ‘bonisme’ predica l’excel·lència dels sentiments per sobre de la raó, en una fal·làcia que faria envermellir de vergonya a qualsevol professor de Filosofia d’institut. Els sentiments són fruit de la raó, són fruit d’una sèrie de valors que hem acceptat com a propis, i no sorgeixen per generació espontània.

Article publicat a La Manyana

PD No tenia ni idea de quina foto posar a aquesta entrada i m'he decantat per un petit homenatge a un ésser tan entranyable com el fantàstic Papuchi. Com diria ell, tot plegat és molt 'raro, raro, raro....'