Una pregunta

La setmana passada escrivia aquesta rebotiga des de l’emprenyament. Avui ho faig des de la consternació i no tinc gaire clar si prendrem el tema en serio o de conya. Resulta que va i detenen a l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramanet, i, amb ell, cauen Lluís Prenafeta, secretari general de presidència amb governs de Jordi Pujol, i Macià Alavedra, exconseller d’Indústria i Energía i Economia i Finances. El perquè de tot plegat s’ha de situar, com tot en els darrers anys, en el desgavell urbanístic que alguns han pres per una espècie de anyell d’or del que no n’han deixat ni els ossos.

L’exèrcit político-mediàtic, agafat a contrapeu ja que aquest cop la iniciativa judicial l’han pres des del malèfic ‘Madriz’, ha pres posicions i n’hi ha que, en els titulars, s’obliden que l’alcalde de Santa Coloma de Gramanet és socialista, d’aquells que prediquen els 100 anys d’honradesa, i n’hi ha que carreguen tintes contra CiU pels dos militants que fa temps que no tenen un càrrec públic. Tot plegat succeix poques setmanes después que l’inefable Millet se n’anés a casa seva a reflexionar, i molt, sobre lo lleig que és robar.

La conclusió és clara: de la Catalunya dels prodigis hem passat, sense solució de continuitat, a ser els dignes hereus dels malayos marbellís. Fóra interessant, ara que el president Pujol arrassa a les llibreries d’arreu amb la segona part de les seves memòries, veure com el gran líder convergent, inventor del relat de la Catalunya moderna, explica tot el que ha passat. En quin moment, president, hem passat de ser el motor d’Espanya i enveja de la resta de l’estat, a estar plens de malayitos?

M’agradaria poder fer-li aquesta pregunta, també, als seus successors però sospito que el president Montilla ni té un relat ni se l’espera i al president Maragall tant li fa, ja que ell serà per sempre l’alcalde dels Jocs Olímpics. Estaria bé que algú respongués aquesta pregunta abans que Catalunya s’hagi tornat en un immens solar en ruïnes. Avui ja sabem que la corrupció no té denominació d’origen i que no hi ha cap territori lliure d’aquesta lacra.

Article publicat a La Manyana

Emprenyat

Aquesta és una rebotiga escrita des de l’emprenyament. He comptat fins a 100 i li he donat voltes i més voltes per tal de trobar el to adequat a la columna d’avui. Els motius pels quals em confesso emprenyat són diversos. Podríem començar per la bajanada que resulta que tot una senyora vicepresidenta del govern estatal i ministra d’Economia, na Elena Salgado, s’amagui sota un masclisme que només veu ella per carregar contra el clar guanyador del debat dels pressupostos, Mariano Rajoy. Fóra un detall que els responsables públics no ens prenguessin per idiotes.

Em confesso emprenyat, també, per la reaparició, com el Guadiana, d’en Oriol Giralt, personatge molt poc recomanable que li retreu al president del Barça, Joan Laporta, que li parli als seus fills en castellà. S’ha de ser curt de gambals per creure que hi ha cap mena de contradicció entre elegir lliurement la llengua amb la que et dirigeixes als altres i el posicionament ideològic que cadascú pugui tenir.

Com no podia ser de cap altra manera, em confesso emprenyat, i molt, pel cas Millet. No només em molesta que un senyor que ha confessat haver robat tot el que ha pogut i més estigui lliure, sinó que em declaro molest, cabrejat, per la cobertura partidista que certs mitjans de comunicació n’estan fent i per la poca autocrítica que el cas Millet ha generat. Ens en riem de la boda de la filla de l’Aznar i després callem com putes davant el casori de les nenes d’en Fèlix Maria Millet al Palau de la Música i tot a càrrec d’una institució mantinguda amb diners públics. Reclamo, des d’aquí, el meu dret a un canapè d’alguna de les dues bodes: ja que hi vaig contribuir, em sembla que me l’he guanyat!

I per últim, manifesto que tinc la mosca sota el nas perquè el Barça va perdre a casa contra el Rubin Kazan i no vaig sentir a ningú parlar clar i català. El Barça va jugar molt malament contra el València i va tenir una mica de mala sort contra els russos. Ja està dit i no s’ha pas mort ningú, però el que no es pot fer és tornar a caure en l’auto complaença que tant mal ens va fer ara fa un parell d’anys. Vull creure que en Pep Guardiola, conscient del mal que les crítiques públiques d’en Cruyff li feien a la plantilla, ha apostat per llegir-li la cartilla a l’equip dins el vestidor i, de portes enfora, mostrar una confiança que, sens dubte, s’han guanyat.

Article publicat a La Manyana

PD Ara ja fa un temps es va morir el creador d'en Shin Chan. Per manifestar el meu emprenyament, i fer-li un petit homenatge, per totes les bones estones passades, el dibuix d'aquest post és un Shin Chan emprenyat

Amenábar i Ágora

Vaig aprofitar els darrers dies festius per apropar-me al cinema a veure la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar, ‘Ágora’. No hi anava gaire convençut però el fet que en les darreres setmanes havia vist grans pel·lícules – entre elles, ‘Malditos Bastardos’; ‘El secreto de sus ojos’ i ‘Distrito 9’- em van dur a la conclusió que, en cas que el film d’Amenábar fos una gran tifa, estava en condicions de soportar-ho. Greu error el meu!

El film d’Amenábar, una de les grans apostes de la minsa indústria cinematogràfica nacional per aixecar el vol enguany, resulta buit de contingut i no és d’estranyar que hagi costat 50 milions d’euros: cal falta molts i molts diners per omplir de sentit dos hores de pel·lícula sense història. Els hi faig cinc cèntims. El film va d’una astrònoma que, en l’època de la Biblioteca d’Alejandria, dóna classes a uns nois que desprès creixen i aquests nois ocupen llocs de responsabilitat i n’hi ha que es discuteixen i n’hi ha que no. Pel mig, i per molt que Alejandro Amenábar ho hagi negat, per activa i per passiva, hi ha unes gotes de càrrega anti-religiosa – li toca el rebre al cristianisme – i molta lloança a l’esperit científic d’una dona avançada al seu temps, l’astrònoma Hypatia.

‘Ágora’ està tenint problemes per trobar distribuïdor als Estats Units ja que als interessats els espanta la posada en escena que Amenábar fa dels cristians. La veritat és que feia temps que no contemplava una posta en escena tan simplista: els dolents, els cristians, van vestits de negres, duen barba, són crèduls i lletjos; els pagans van vestits de blanc, són científics, guapos i a més a més tenen esclaus, que sempre és com més de classe alta que no ser un cristià que no té ni per afaitar-se.

Aquests dies, i si ja han vist les pel·lícules que citava més amunt, a l’inici d’aquesta rebotiga, si volen, es queden a casa i veuen a la tele una sèrie com ‘Flashforward’, fascinant.

Article publicat a La Manyana

La relliscada

Reconec que em fa mandra entrar en el debat sobre si Laporta utilitza la presidència del Barça per les seves ambicions polítiques o no. Em cansa, ja que mostra un clar desconeixement de la història del club blaugrana, i m’aborreix, fins a límits insondables, la crítica ‘farisea’ dels qui carreguen contra Laporta per les seves legítimes ambicions polítiques i ho fan tractant al president del Barça com si ja fos un polític. És difícil trobar un altre context – el de voler tallar-li les ales abans de començar a volar- en el que entendre que mesos després d’una sortida de to d’en Joan Laporta amb un polític professional, el president d’Extremadura, s’esbombi l’esmentada conversació.

És per això que, el que queda de La rebotiga d’aquest dilluns, el dedicaré al que, des del meu modest punt de vista, em sembla una relliscada que pot arribar a ser històrica: l’elecció, per part de l’Acadèmia Sueca, del president Barack Obama com a nou premi Nobel de la Pau. Em confesso fan de l’escriptura del president Obama. El discurs que va fer a New Hampshire, desprès de perdre les primàries davant Hillary Clinton, hauria d’estudiar-se en totes les facultats de Ciències Polítiques i hauria de ser de lectura obligada per a tots els aficionats a la bona literatura. Un discurs per emmarcar, sens dubte! El que resulta molt més agosarat és atorgar-li un Nobel a algú que de moment només ha exhibit molt bones intencions i pocs resultats. No és perquè no en sigui capaç, de cap de les maneres, sinó perquè encara no fa ni un any que ha pres possessió del seu càrrec.

Així doncs, si per ben intencionat li donen la tan preuada medalla, en cas de que aconsegueix la pau en el conflicte israelí-palestí, què hem de fer? Ens inventem un premi mundial que reconegui les virtuts d’aquest extraordinari polític? Una altra hipòtesis: i si en la defensa dels legítims interessos dels USA, Barack Obama ha de prendre alguna decisió impopular, que no agradi a la resta del planeta, què fem? Li retirem el Nobel? Una decisió arriscada la de l’Acadèmia, que s’assembla massa a una una relliscada en tota regla.

Article publicat a La Manyana

Roman Polanski

M’ensumo que aquesta temporada hauré de dedicar moltes rebotigues al Barça, no només per la bona feina que fa en Guardiola, sinó per la guerra bruta, tant interna com externa, que viurà l’entitat. Em posicionaré, sempre, en la defensa del Barça de tots aquells atacs externs que vulguin desestabilitzar el club. Pel que fa als merders interns, tinc prou confiança en Joan Laporta com per saber que farà sempre el millor pel Barça.

Així doncs, i sense ànims d’allargar-me gaire més, la rebotiga d’avui la dedicaré al director de cinema, Roman Polanski. Els suposo informats que, a finals del passat mes de setembre, el cineasta franc-polonès va ser detingut a la seva arribada a Suïssa, en compliment d’un ordre d’extradició dels Estats Units que cerquen a Polanski des de fa més de trenta anys perquè respongui sobre unes ‘relacions sexuals il·legals’.

S’ha escrit molt sobre aquesta història i s’escriurà més, encara. Intel·lectuals, principalment d’esquerres, s’han esguerrat les vestidures davant el que consideren un ‘excés de la justícia’. D’altra banda, alguns comunicadors, entre ells alguns que aquest articulista valora especialment, s’han posat puristes i reclamen, sota el sempre auxiliar recurs del ‘personalisme’ –‘i si la víctima hagués estat la seva filla, què en diria vostè?’, criden preocupats- , que el pes de la llei caigui sobre el realitzador de la magnífica ‘Chinatown’ o ‘El Pianista’.

No he escoltat, ni llegit, a cap comentarista que es preguntés si una justícia que triga més de 30 anys en aplicar-se és justa o no? Si una justícia que actua fins i tot en contra del criteri de la víctima, és justa o no? En Roman Polanski va fugir de la justícia davant la sospita que el jutge encarregat del seu cas estava predisposat a ser qualsevol cosa menys just. En Roman Polanski ha passat més de 30 anys amb el codi penal a la mà, veient a quin país podia anar i a quin no, tal i com els vells dictadors. En Roman Polanski ha vist la seva vida condicionada per una situació d’ara fa més de 3 dècades. Dir que en Polanski encara ha de pagar el seu deute amb la justícia, és ser un malparit o, el que és pitjor, un venjador enlloc d’un servidor de la justícia. Llibertat per en Roman Polanski !

Article publicat a La Manyana