Laporta té raó

El president del F.C. Barcelona, Joan Laporta, ha manifestat, sobre els darrers fitxatges multimilionaris de Florentino Pérez, que el model del Real Madrid és un ‘model imperialista’. Ràpidament des de la capital, i utilitzant el tan popular ‘gracejo madrileño’, se li ha dit de tot al president Laporta i lo més suau, en la contraportada dominical de l’edició del diumenge 14 de juny del diari més llegit d’Espanya, és que el president del Barça està ‘gordo’.

Bé, més enllà del brillant anàlisi sobre l’actualitat blaugrana que sempre fan des de Madrid, val la pena dir, cal dir, que el president Laporta té raó. Té raó quan diu que el model del club de Chamartín és imperialista ja que imperialista és la supèrbia amb la que han desacreditat els comentaris provinents des de més enllà de la capital.

La conyeta, la ironia, amb la que a Madrid es rep l’opinió del Barça tricampió amaga la ferma convicció que el Real és el centre del món i que lo del tricampionat – el Barça és el cinquè equip en la història del futbol que l’aconsegueix, i el primer espanyol en fer-ho- ha estat un error de la història que el ‘ser superior’ s’encarregarà de corregir. Però és que a més el president Laporta també té raó quan diu que pagar el que està pagant el Madrid per les seves noves incorporacions, és inflaccionar el mercat. Té tanta raó el president, que el mateix Real Madrid ha patit de la seva pròpia medicina veient com el València, club on juga el davanter asturià David Villa, s’ha despenjat demanant-li més diners a Florentino per deixar anar a Villa, pretès pel Real Madrid.

Tot això no deixen de ser assumptes propis de la casa blanca que a servidor, com que és culé, poc li importen. El que sí em sap greu, i molt, és veure el penós estat del periodisme esportiu d’aquest país nostre. Ningú, ni un sol company, ha aixecat la veu i ha demanat si no resulta un pél arriscat donar-li 94 milions d’euros al finalista de la Champions les dues darreres temporades, el Manchester United. Cap company de la professió s’ha plantejat que pot fer algú tan brillant com sir Alex Ferguson amb tants i tants cuartos a la butxaca. Les crítiques cap a la gestió de Florentino Pérez s’han situat més a prop de la moralina barata que de l’anàlisi rigurós. Les lloances cap a la gestió de Florentino, simplement provoquen vergonya aliena i fan que em plantegi perquè no li vaig fer cas a ma mare quam em va aconsellar que estudiés una carrera de veritat.

Panificadora Rovira

Rovira és el cognom de la família propietària d’una panificadora allà a terres valencianes. La Guàrdia Civil els hi ha tancat l’empresa ja que presenta, segons han recollit diversos mitjans de comunicació, ‘greus deficiències de seguretat i higiene’. Això, d’entrada, sembla un fet molt greu però el desgavell no s’atura aquí.

Els Rovira tenien contractats a 7 immigrants sense-papers, fet que, si no vaig malentès, és il·legal. La família Rovira, també, va veure com una màquina amputava el braç a un dels seus empleats i, tan panxos ells, van decidir portar el treballador a l’hospital. Ja que l’accidentat no tenia papers, i conscients els Rovira que això és un fet que comporta serioses responsabilitats legals, el van deixar aprop del centre mèdic demanant-li que digués que havia estat un accident.

Els Rovira, conscients que en temps de crisi cal augmentar la productivitat i no es pot perdre ni un minut, van tornar a la fàbrica per reempendre la producció. Abans, però, van netejar la sang derramada i, emparant-se en els amplis coneixements mèdics que els hi aporta tenir una panificadora, van decidir llençar el braç amputat a les deixalles ja que, i així ho han manifestat davant el jutge, ‘ l’extremitat estava en molt mal estat’. Els Rovira deuen ser gent amb molta, molta sort ja que, a l’espera del judici corresponent, el magistrat que porta el cas els ha deixat en llibertat amb càrrecs i sense fiança.

Hi ha estudis científics que diuen que l’ésser humà només té uns quants gens més que un cuc; veient com actuen éssers de la nostra espècie, com la família Rovira esmentada en aquest text, m’atreveixo a afirmar que hi ha éssers humans que no tenen cap mena de diferència genètica amb les rates.


Article publicat a La Manyana

Los peores Óscar

Por motivos que no vienen a cuento, me estoy poniendo al día de las películas de Hollywood candidatas a los últimos premios de la Academia, los Óscar, y puedo decir, sin temor a equivocarme, que, tras el visionado de 'Frost contra Nixon' y 'El Luchador', los Óscar 2009 fueron los peores en mucho tiempo, y no sólo porque se atrevieran a premiar a Penélope Cruz.

Voy por partes. 'Frost contra Nixon' es una estupenda obra dirigida por un incapaz director de cine que responde al nombre de Ron Howard. Howard ya demostró en 'Una mente maravillosa' que elige los emplazamientos de cámara con el mismo criterio que yo relleno el boleto del Euromillón: puro y simple azar. Ron Howard es incapaz de reconocer la cumbre dramática de la historia que tiene entre manos y cuando ha alcanzado un momento fantástico, gracias a la increíble interpretación de Frank Langella como Nixon, va y se saca de la manga un final de esos para tontos que le obliga a uno a plantearse si realmente los americanos son tontos o lo son sus directores de cine. En el caso que me ocupa, me decanto claramente por la segunda opción.

'El Luchador' es una de esas pelis tonti-progres que gustan mucho a los gafapastas. Contar no es que cuente nada, más bien resulta un documental al estilo de National Geographic sobre la mutación de Mickey Rourke en una vaca loca, pero cuanta sensibilidad y cuanta tontería hay en en cada uno de sus planos. El primer hecho importante a nivel narrativo, el primer punto de giro, llega en el minuto 30 y durante la primera media hora larga de la película hemos estado viendo a Rourke en una situación que ya nos imaginamos desde los títulos de crédito. Una película redudante, previsible, colección de tópicos y que provoca que servidor se plantee si no hubiese sido mejor que los productores hubiesen donado el dinero al Real Madrid, después de la pasta que se han gastado con CR7 cualquier ayuda es buena. Que pena que un director tan cañero como Aronofsky haya descubierto, a estas alturas, que de mayor quiere ser artista y no simplemente uno de los realizadores más interesantes del panorama cinematográfico.

Ya está entre nosotros

Ya está. Ya llegó. Tras meses, casi años, de culebrón, el gran Cristiano Ronaldo ha fichado por el Real Madrid por el módico precio de 96 millones de euros y sin que se conozca, al menos en el momento de escribir esta entrada, el pellizco que se llevará en concepto de salario.

No descubro nada si confieso que soy culé hasta la médula pero como lo cortés no quita lo valiente, afirmo que me alegro, y mucho, del fichaje de Cristiano por el Real Madrid. Me alegro porque no hay nada más complicado que encontrar tu lugar en el mundo y a mí me da en la nariz que CR7 y el club de Chamartín están hechos el uno para el otro. Me alegro, también, porque Cristiano Ronaldo puede traer consigo la lluvia necesaria para que los pequeños brotes verdes de nuestra economía se conviertan en robustos robles que nos devuelvan a la senda del crecimiento.

Los de la prensa rosa deben estar en estos instantes reclutando paparazzis en cantidades industriales para cubrir las andanzas del mozo portugués por la capital del Reino. No sólo los medios se llevarán una gran alegría con CR7 sinó que los zapateros, si son listos, ya estarán incrementando su producción de zapatos de tacón de vértigo para que las lagartaneras de turno, visto que las han rechazado en el último casting de Gran Hermano, puedan hacer guardia en las discotecas de los madriles a la caza y captura del antes terror de Old Trafford y, desde hoy, gloria del sagrado club blanco. Pero es que además los concesionarios de automóbiles también empiezan a afilar sus colmillos viendo el sangriento filete cargado de dinero que ven al contemplar la egregia figura de Cristiano Ronaldo.

Sé que algún purista me dirá que en realidad Cristiano Ronaldo es un jugador de futbol y que a lo mejor no se adapta al estilo de juego del Madrid; o tal vez no logra encajar con su nuevo entrenador, el adusto chileno Manuel Pellegrini. Esta última opción no resulta del todo descabellado, ya que el majo delantero portugués ha tenido sus más y sus menos con toda una institución futbolística como Sir Alex Ferguson. Si no respetó al veterano técnico escocés, ¿es mucho suponer que poco o nada le va a importar la opinión de Pellegrini? Cabe, incluso, que CR7 se lesione en algún encontronazo con el defensa central del Jérez - ¡ánimo, que ascendéis seguro!- y entonces los 96 millones de euros irán directamente a la enfermería.

A este purista hipotético yo le respondería que no entiende nada de nada y que en el Madrid, como ha dictado 'el ser superior', tienen que jugar los mejores, y en qué disciplina deportiva sean 'los mejores' poco importa ante el dinamismo económico que supone gastarse semejante cantidad de pasta. De todo corazón, me alegro del fichaje de CR7 por el Madrid y a los amigos merengues, que alguno tengo, les deseo suerte, creo que lo necesitan más que nunca.

Millenium

Amb l’arribada de l’estiu els afortunats que encara tenen feina es plantegen com omplir el temps lliure que tant han esperat durant tot l’any. Una de les opcions més habituals és aprofitar les vacances per tal de treure’s la mala consciència de sobre i llegir allò que durant l’hivern, ja sigui per manca de temps o manca de ganes, s’ha anat deixant sobre la tauleta de nit. Entre els llibres que s’acumulen destaquen, o al menys això es pot deduir de la llista dels més venuts, la trilogia de novel·la negra del periodista suec, Stieg Larsson. Parlo de ‘Millenium’ i els tres exemplars que la composen: ‘Els homes que no estimaven les dones’; ‘La noia que somiava amb un llumí i un bidò de gasolina’; i ‘La reina al palau dels corrents d’aire’, de propera publicació.

D’entrada, la novel·la negra, gènere en el que es mou Larsson, no em sol atreure gaire ja que sempre sol ser el mateix: un heroi desencantat que ha de resoldre un misteri enrevessat i amb un munt de girs argumentals. Em vaig apropar als cinemes per veure ‘Millenium’, l’adaptació de la primera novel·la d' Stieg Larsson, amb l’esperança de trobar arguments que em reforcessin la manca de ganes de ser un més dels fans del difunt periodista suec. El fet és que em vaig trobar una pel·lícula molt i molt correcta, de factura impecable, de gènere i de gènere ben tractat, tot i ser un film europeu. A més, el film em va permetre entendre el perquè de l’èxit de Larsson.

L'autor suec és el primer escriptor del gènere negre que revoluciona la novel·la atorgant-li a la seva protagonista femenina, la Lisbeth Salander, un rol de lideressa. Dóna gust veure una noia en el cinema que no necessita del protagonista masculí per realitzar-se; dóna gust veure una noia que fa el que li dóna la gana i quan li dóna la gana i, a més, té temps per salvar d’una mort cruel al suposat heroi de la història, el periodista Mikael Blomkvist.

En temps políticament correctes com els que vivim, Stieg Larsson proposa un personatge femení autènticament femenista i molt allunyat dels ‘miembros y miembras’ que patim avui en dia. Tan aviat com pugui em llançaré sobre la trilogia de Millenium.

Article publicat a La Manyana

Entronització

Assistim, des de que ha finalitzat la temporada futbolística 08/09, a l’entronització del senyor Florentino Pérez, mag de la totxana i nou capataç d’una nau, el Real Madrid, que fa molt temps que navega a la dèriva. El senyor Pérez, ja ho he deixat escrit en algun altre lloc, representa el model social i econòmic que està en crisi i que, tot i això, es resisteix a desaparèixer, tal i com els amants del vinil es neguen a passar-se al mp3. La primera jugada del nou cap del club de Concha Espina ha estat pagar entre 65 i 75 milions d’euros pel jugador brasiler del Milán, Kaká. Afirma l’amo de l’empresa ACS, Florentino, que té previst gastar-se prop de 200 milions d’euros per portar els millors jugadors del món al Santiago Bernabéu. A Madrid senten 200 milions i ‘chorrean’ de plaer davant semblant exhibició de ‘poderío’ del ‘Tito Floren’.

El president Laporta ha intentat posar una mica de seny entre tanta disbauxa financera i ha manifestat que el Barça s’ajustarà al mercat futbolístic. Els aficionats madridistes, seguint la coral dels periodistes pro-Florentino, han carregat contra el president blaugrana recuperant vells conceptes com el ‘canguelo’ i altres joies del periodisme esportiu made in Madrid.

Faria bé, el president Laporta, en no fer pública cap mena d’opinió sobre les accions de Florentino Pérez, fins i tot si aquestes accions poden perjudicar al Barça. El madridisme està plenament convençut de la seva superioritat; el senyor Pérez està plenament convençut que està dotat de poders taumaturgs; i la prensa filo-merengue, amb personatges com en Tomàs Guasch al capdavant, està plenament convençuda que tenen als culés controlats i que saben perfectament com som.

No hi ha res a fer amb aquesta gent, president ! Més val que continuem el nostre camí, humilment, en silenci, i entenguem d’una vegada per totes que ni que guanyéssim 10 títols en una temporada, els de Madrid estarien disposats a acceptar-nos com iguals. Ni ens entenen ni volen fer-ho.

Article publicat a La Manyana