Fart

Rebotiga futbolística. Escric aquest article després de l’empat del Barça contra el Chelsea i abans de la disputa del clàssic de clàssics: Real Madrid-F.C Barcelona. N’estic fart dels del canguelo. N’estic fart de les seves mentides, de la seva manca de respecte, de la seva arrogància, de la seva supèrbia, de la seva ignorància. N’estic tant fart que em demano per què no ens donen una lliga pròpia: si tan poc ens volen, si tant poc ens aprecien, millor que ens deixin en pau.

Em semblen ben tristos els presentadors d’esports de Cuatro. Em fan bastanta pena en Tomàs Guasch, en Roncero i tants altres que, desprès, de guanyar al Getafe per la mínima i patir per endur-se una victòria a Sevilla, porten al cim del futbol a un equip que està embrutant el seu històric escut. A la pregunta de ‘¿a qué nivel ha llegado el cagómetro esta semana?’, el sots-director del diari As, el premi Pulitzer Tomàs Guasch, respon, en una mostra de talent literari, ‘ a 25 millones de cagahercios, a tope o sea’. No em fan gens de gràcia ni, molt menys encara, una miqueta de por. N’estic fart de ser cornut i pagar el beure.

No sé si el Barça guanyarà la lliga, desconec si ens alçarem amb la Copa, i no tinc gaire clar que conseguim la Champions, però em resultat bastant igual. A la vida, arriba un moment en que un ha de posicionar-se. En la divisió del món entre culés i merengues, posicionar-se al cantó del Barça és una qüestió moral. Posicionar-se al cantó de l’equip blaugrana és dir que la fi no justifica els mitjans i que el futbol només deixa de ser banal quan es juga bé i es transforma un esport força ridícul – 11 homes en calces contra 11 homes en calces- en una bella combinació de ciències i art. Posicionar-se del cantó madridista és apostar per la dictadura de la mediocritat; dir que no hi ha cap altra llei que la del mercat i que l’únic que val és que, a la fi dels 90 minuts, el teu equip tingui un gol més al marcador que l’altre. Davant aquesta disjuntiva, tinc clar de quin cantó em col·loco. Jo vaig amb els bons, amb en Pep Guardiola i amb el president Joan Laporta. Continueu lluitant,we keep the faith. Gràcies per fer que ens puguem sentir orgullosos de ser del Barça !

Article publicat a La Manyana

PD La foto d'aquest article és la d'una tassa de vàter ja que sempre que vaig al bany me'n recordo dels graciosos del canguelo. Per cert, el meu lavabo no és tant xulo com aquest !

'El País', qui t'ha vist i qui et veu

Hi va haver un temps en que a casa només entrava el diari 'El País'. Eren uns anys en que la capçalera madrilenya estava considerada molt prestigiosa i un exemple de periodisme de qualitat.

D'un parell d'anys ençà, i arran de la crisi econòmica que està picant fort al grup propietari de 'El País', Prisa, el diari exemplar per a tots els estudiants de periodisme, s'ha transformat en un aparell de pressió, demagog i manipulador, que està al servei del seu amo i vol recuperar els favors d'un Partit Socialista que sembla que ha abandonat els seus flirtejos amb la família Polanco per llançar-se als braços de Mediapro.

L'última mostra del trist paper que està fent el diari del carrer Miguel Yuste és la portada d'avui, 23 d'abril, on, faltant una mica més de 30 dies per a les eleccions europees, recuperen el cas 'Gürtel', sobre la presumpta trama de corrupció al voltant del Partit Popular, i que havia desaparegut de les seves pàgines després de la derrota socialista a les eleccions autonòmiques gallegues. L'agenda temàtica és de vital importància als mitjans i qui ho atribueixi a una casualitat és que poca idea té del funcionament d'un diari.

El següent paràgraf, que es pot consultar aquí, és un clar exemple del MAL periodisme que està fent 'El País': 'Grabaciones telefónicas efectuadas por la policía en el curso de la investigación sobre la trama corrupta vinculada al PP acreditan que Francisco Camps, presidente de la Comunidad Valenciana, mantenía una estrechísima relación con Álvaro Pérez, el jefe valenciano de la red empresarial que dirigía Francisco Correa. Pérez y Correa están imputados por diversos delitos. Estas grabaciones, fruto de pinchazos telefónicos autorizados por el juez, también muestran cómo Pérez hizo regalos de alto valor a Camps, a su mujer y a su hija en enero de 2009. La esposa del presidente valenciano consideró que era un regalo excesivo, a tenor de las expresiones utilizadas durante la conversación que ella mantuvo con Álvaro Pérez, hasta el punto de sugerirle que le iba a devolver el regalo.'

El que fa 'El País' amb la presumpta vinculació de Francisco Camps a la trama Gürtel és un clar exemple d'una operació de 'acoso y derribo', a la que tinc els meus dubtes que fa uns anys aquest diari s'hi hagués prestat. No es demostra enlloc la vinculació que clarament s'insinua: a canvi de regals a ell i a la seva família, el president Camps hauria, presumptament, afavorit l'empresa d'un dels imputats en el cas de corrupció. I les insinuacions, per si ho havien oblidat, MAI són notícia.

Per cert, el president valencià, de qui tinc els meus seriosos dubtes que s'hagi deixat entavanar per tres o quatre peces de roba, hauria de començar a plantejar-se una retirada de la política, ja que sembla evident que ha pecat de passarell i ha deixat que se l'apropessin massa personatges força dubtosos i obscurs.

El caniv a Andorra

En el moment de sortir publicada aquesta rebotiga ja se sabrà quin partit ha guanyat les eleccions generals al Principat d’Andorra. El favorit, segons les enquestes, és el Partit Socialdemòcrata (PS)-L’Alternativa, amb el candidat Jaume Bartomeu com a cap de files.El Centre Reformista (CR), hereu del Partit Lliberal, que ha estat més de 15 anys al poder, pagarà el desgast de tants anys en primera línia, així com certs errors polítics d’alçada, com ara el famós contracte blindat del ministre Juli Minoves, una clara mostra de fins on es pot arribar a pervertir el concepte de funció pública. Els lliberals han estat al capdavant del país des de l’aprovació de la Constitució i presenten un balanç de clars i obscurs. En el seu deure, la no adopció de mesures que facilitin l’encaix del Principat amb Europa. En el seu haver, el manteniment d’uns determinants estàndards de qualitat pel que fa al nivell de vida a Andorra. Cap partit polític de cap país del món es manté durant 15 anys en el poder sense establir les complicitats necessàries.

Així doncs, i si com tot apunta, el PS s’alça amb la victòria electoral faria bé en tenir en compte aquest fet i apostar per un govern de concertació amb el CR, mesura que li facilitaria molt la feina i que ajudaria a crear la confiança necessària amb el futur del país en un context global de crisi econòmica. D’altra banda, si el Centre Reformista aconsegueix la majoria suficient per formar govern seria una acció temerària, que el país difícilment entendria, no buscar un pacte amb un Partit Socialdemòcrata que, sens dubte, s’ha treballat, i molt, el seu paper de principal partit de l’oposició.

Cap un tercer escenari: la irrupció d’una tercera força política, Andorra pel Canvi (ApC), que obtingui la representació suficient com per entrar al Consell General – institució que equival al Parlament-. La temptació és evident: repetir la jugada del pacte Partit Lliberal-Centre Demòcrata Andorrà de la legislatura passada,i que tant mals records porta als protagonistes de la vida política andorrana. Si ApC entra al consell, el que, per salud democràtica, li pertoca és picar pedra durant quatre anys i no jugar un paper clau que pot acabar esdevenint clarament desestabilitzador.

Ho resumeixo: aposto per un govern de coalició PS-L’Alternativa amb el Centre Reformista o, en el cas que la victòria dels Socialdemòcrates sigui àmplia, un executiu amb presència de membres del Centre Reformista.

Article publicat a La Manyana

PD Per motius d'edició, absolutament normals, em demanen que entregui l'article els dijous per sortir publicat el dilluns. Les eleccions al Principat d'Andorra són el diumenge, 26 d'abril. Molta sort als participants !

Cine Principat

Llegeixo al Diari d'Andorra que el cine Principat tancarà les seves portes el diumenge, amb el passi de la darrera pel·lícula d'en Clint Eastwood, 'Gran Torino'. És una notícia que, personalment, m'entristeix molt. Hom, que es confessa nostàlgic, té molts dels seus records d'infància lligats a aquesta sala antiga, amb platea i amfiteatre d'altres èpoques. L'emoció que vaig sentir en aquella sala gran i atrotinada en marcà tant que, en quant vaig haver de triar els estudis, vaig decidir decantar-me pel cine, a veure si era capaça de capturar aquella màgia que només una sala gran, i un pèl atrotinada, com la del cine Principat et pot donar.

Recordo, com si fos ahir, l'estrena de Titanic, d'en James Cameron. La cúa donava la volta a la cantonada i, entre el públic assistent, s'hi trobava una senyora que, segons em va confessar, feia 30 anys que no trepitjava una sala de cine i que, per si li entrava gana, havia preparat una gran truita de patates. Quan es va estrenar Jurassic Park, la primera, la bona, la d'Steven Spielberg, el públic cridava de terror en veure el baf del velociràptor sobre el vidre de la porta de la cuina, on s'hi amagaven els dos crios. En aquella sala vaig intentar algun flirteig que altre que em guardaré molt de dir com van acabar.

En definitiva, una trista notícia i m'encantaria que, enlloc de la botiga de torn, la sala es guardés com un futur museu del cinema a Andorra, als Pirineus, i no es malgastés mig segle d'història.

PD La imatge de la foto no és del cine Principat, però és que m'ha estat impossible trobar-ne sense recórrer al pirateig.

Igualitarisme

Rebotiga amb caire reflexiu. El món està construït a base d’antònims: bo-dolent; sa-malalt; gran-petit; gras-prim; bonic-lleig, i així, multitud d’exemples. D’un temps ençà, una vocació igualitària s’ha instal·lat entre nosaltres. Vocació empobridora i profundament tramposa, ja que qui tendeix a igualar parteix sempre d’una posició clarament superior. Posem un exemple, que potser s’entendrà millor. El col·lectiu homosexual era, abans de la febre de lo ‘políticament correcte’- la bandera dels promotors de la igualtat-, un pou sense fons de creativitat i, a partir de l’igualitarisme heterosexual, s’ha instal·lat en una rutina força mediocre, canviant a l’esbojarrat Boy George per l’avorrit Jesús Vázquez.

Continuem. Deia que la vocació igualitària és profundament tramposa i un clar exemple el tenim amb la política del Govern espanyol pel que fa al tema del finançament de Catalunya. Nomenen ministre a un senyor com en Manuel Chaves que, primer, s’ha preocupat de resoldre el seu propi problema – allò tant nostrat de ‘¿qué hay de lo mío?’- i que ara ha de venir a igualar-nos a tots ja que és el moment de deixar enrere l’època de les reivindicacions, com digué la senyora vicepresidenta. Ara que no els hi convé, aquesta gent s’embolcalla amb la bandera de la igualtat, cosida amb estrelles de solidaritat, i ens demana que fem muts i a la gàbia i ‘arrimemos el hombro’.

Doncs què volen que els hi digui, Catalunya no és igual, i no té les mateixes necessitats, que Andalusia, i Andalusia no és igual que Castella-La Manxa i Castella-La Manxa no és igual que...I així fins a l’infinit.En un país normal el tema del finançament ni tant se vols s’hauria de reclamar, n’hi hauria prou amb fer que es complís la llei.

Article publicat a La Manyana

República independent

Torna el futbol a la rebotiga. Després de l’exhibició del dimecres passat davant el Bayern de Munich, i desconeixent el resultat del Barça davant el Recreativo de Huelva, proclamo aquesta columna territori pertanyent a la república independent del Barça, amb capital al Camp Nou.

El motiu que em porta a fer aquesta proclamació unilateral és, bàsicament, el fet que, avui per avui, el Barça és l’únic projecte engrescador i il·lusionant que tenim en un país que es cau a trossos. El projecte d’en Pep Guardiola és un projecte sensat, coherent, treballat, amb moltes hores i molt esforç al darrera i pot esdevenir un mirall en el qual molts pares de la pàtria podrien emmirallar-se.

El mateix conseller d’Interior del govern de la Generalitat, el sr. Joan Saura, podria demanar un parell d’entrades per anar a la llotja del Camp Nou i aprendre’n una mica. Si la Maleni Álvarez se’n va anar a Sibèria, en viatge d’estudis, per aprendre a gestionar aeroports amb nevades, el sr. Saura podria anar al Camp Nou, amb un cost mínim per l’erari públic, a aprendre com se surt d’una crisi amb un projecte triomfant, vinguin o no vinguin els títols. A més, podria prendre nota de l’esforç de continència verbal que està fent el president Laporta i ens estalviaríem tots plegats la vergonya d’escoltar, per exemple, com el sr. Conseller posa TV3 al centre de la diana de l’opinió pública per emetre ‘massa’ vegades les imatges de la càrrega del passat 18 de març. Qui dictamina quantes vegades és ‘massa’, sr. Saura? Però potser estic somiant massa i segurament m’hauré de conformar, que no és poc, en veure com el Barça afronta el partit de tornada contra el Bayern.

Article publicat a La Manyana el dia de la mona

Setmana gran

Ara sí ! No s'hi val a badar ! El Barça davant el seu destí. Dimecres 8 d'abril: FC Barcelona - Bayern de Munich, anada dels quarts de final de la Champions League. Dijous 9 d'abril: FC Barcelona - Tau de Vitòria, cinquè i definitiu partit dels quarts de final de la Copa d'Europa de bàsquet. És la setmana, el mes, de o caixa o faixa. Poques oportunitats més tindrem de marcar una època. El Barça està a la seva setmana gran. Que es morin d'enveja els del canguelo !

La Mostra

Fa uns dies l’alcalde d’una de les quatre capitals catalanes va manifestar, en una entrevista a un mitjà de comunicació local, que ‘la gente de la cultura tiene que entender que prefiero dar de comer a una familia, antes que darles dinero a ellos’. La frase, llastimosament cada dia que passa menys demagògica, amaga un concepte molt estès en el nostre país sobre el món de la cultura.

Arreu d’Europa es concep la cultura com un sector a subvencionar, com un pou sense fons al que se l’hi aboquen milers de milions d’euros amb l’esperança de poder treure’n algun rèdit polític i penjar-se la medalla de salvadors del patrimoni nacional. No hi ha hagut cap partit capaç d’afrontar un tema que fa massa temps que és a l’aigüera: la necessària modernització del sector de la cultura. La cultura no té perquè ser un sector eternament subvencionat i gens productiu. L’actual sistema d’ajudes i subvencions publiques crea una xarxa clientelar i provoca un greu greuge comparatiu amb altres sectors econòmics. És just que una pel·lícula hagi cobert costos només amb diners públics i abans de ser estrenada? No, està clar que no.

De vegades, però, hi ha excepcions que confirmen la regla. La Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida, que enguany ha arribat a la seva quinzena edició, és un clar exemple de la perfecta convergència entre el suport públic i la iniciativa privada. Felicitats als promotors i organitzadors de la Mostra i a veure si en altres ciutats del territori en van prenent nota de com es pot ajudar a la cultura sense caure en la perillosa disjuntiva que citava al començament d’aquesta rebotiga.

Article publicat a La Manyana