miércoles, 30 de abril de 2008

Patatim, patatam...


Si a l'anterior post deia que mentre hi ha vida, hi ha esperança; aquest, breu, molt breu, és per afirmar que el Barça va perdre ahir a Old Trafford, 1-0, va caure eliminat a les semi-finals de la Champions League i que, patatim, patatam, el conte del cercle virtuós s'ha acabat. El company Jordi Salvat - propietari d'un blog molt recomanable- dedica un post a llançar una sèrie de preguntes arrel de la eliminació del Barça. Jo, per complementar l'entrada d'en Salvat, m'atreveixo a donar un reguitzell de respostes.


1.- Ha de dimitir Laporta? No, no i rotundament no. Els motius són simples: 5 anys de mandat, 2 lligues i 1 Copa d'Europa. Si amb aquest currículum un ha de plegar, apaga y vámonos.


2.- Ha de marxar en Rijkaard? De la banqueta, sí. Del Barça, no ho tinc tant clar. Crec que el club no va sobrat de caracters com el de l'holandès i em pregunto perquè no pot substituir a un ineficaç Txiki Begiristain com a secretari tècnic.


3.- Cal fer foc nou? Imprescindible. Ha de marxar Ronaldinho, Thuram, Edmilson, Zambrotta, Gudjhonsen, Henry - per qué ha vingut?-, Ezquerro, i si molt m'apuren Eto'o i Deco. El camerunés perque parla més que actúa i el portugués perqué fa tota la pinta que s'ha aburgesat un munt


4.- Guardiola és la solució? Ni la més mínima idea. Per una part, m'agrada que el club mantingui un estil de joc, una filosofia de la casa - és que ens hem oblidat dels temps obscurs del vangaalisme?- però d'altra banda no sé si és molt arriscat donar-li a Guardiola el timó d'un tresor objecte del desig d'ambicions molt poderoses. Tant per tant, em quedo amb en Laudrup.


5.- Veure el Madrid-Barça? Doncs sí i m'empassaré tota la bilis que em provocarà veure al meu club com a convidat de pedra- i a més a més, fent el passadís- a la festa blanca. L'única esperança que guardo és que puguem ajudar a que el Vila-real faci el miracle i se'n dugui la lliga. Un és del Barça a les dures i a les madures i precisament això és el que ens diferencia dels 'advenedizos' seguidors merengues que només s'enrecorden del seu club quan guanya ja que quan van maldades, no els hi agrada el fútbol.


Uf! Finalment, no m'ha quedat tant curt com volia el post...I vosaltres, què en penseu de tot plegat?


PD La imatge del post és d'en Thierry Henry i d'en Ronaldinho. Si el francès té els setsous de dir que l'únic club que porta al cor és l'Arsenal, ja s'en pot anar amb en Ronaldinho i això sí, sense les gràcies ni res de res; en Ronnie, almenys, ens va fer creure durant tres anys que tot estava per fer i que tot era possible. Gràcies Ronnie, Au-revoir Henry !

jueves, 24 de abril de 2008

Mentre hi ha vida...


...hi ha esperança, qué diu la dita ! Em serveixo del refrany popular per explicar les meves sensacions després del partit Barça-Manchester de semifinals de la Champions League que es va jugar ahir al vespre a Barcelona. Els culés van donar una imatge molt millor del que s'esperava i ara estem a només 90 minuts de Moscú i dos partits de tornar a besar l'orelluda. No ho puc evitar i reconec que la posibilitat m'emociona. Som-hi Barça ! El proper dimarts, a Old Trafford, al Teatre dels Somnis, s'ha de sortir a guanyar amb un ganivet a la boca i amb el calgui. S'han de deixar enrere els temps de la floritura, no s'hi val a badar! És temps d'herois i volem les estrelles !


PD Il·lustro el post amb una imatge d'en Messi. La seva sola presència al camp és màgica.

Carme Chacon


Hoy se ha conocido que la nueva y flamante ministra de Defensa, Carme Chacón, ha restringido el acceso a ciertas páginas webs a los militares en horas de trabajo. Las páginas restringidas que mencionan los medios de comunicación son http://www.marca.com/ y la de Interviú. Lejos de mi intención criticar ninguna medida que busque fomentar la productividad, y más en el sector público, y tampoco albergo ninguna voluntad de erigirme en falso defensor de un colectivo que se basta y se sobra para proteger sus derechos él solito. No obstante, me apetece dejar patente mi sorpresa por el hecho de que se haya hecho pública la decisión de la ministra Chacón. Como era de esperar, las asociaciones de militares, ejerciendo el derecho legítimo de proteger su imagen, han protestado por la medida tomada por la nueva ministra. Debe reconocerse que en este movimiento ha fallado, y mucho, la comunicación ya que al conocerse los detalles la imagen que ha trasmitido la nueva ministra es que tiene bajo sus órdenes a los tradicionales sargentos chusqueros que no saben hablar de otra cosa que no sea fútbol y mujeres. Supongo que Chacón está pagando, como era de esperar, la novatada !

jueves, 17 de abril de 2008

Recomenacions pel Dia de Sant Jordi


Tècnicament, a partir de demà concentraré tota la meva energia neuronal en parir la tàctica ideal perque el Barça venci el Dia de Sant Jordi al Manchester i, d'una vegada per totes, ens doni una alegria als seus sofrits seguidors. Seria gloriós aixecar la tercera Copa d'Europa a Moscú però per aconseguir-ho, primer han de caure els fills de la pèrfida Albión i perque el miracle sigui possible no només cal lesionar a en Cristiano Ronaldo - què sembli un accident, si-us-plau!- sinó destinar el màxim d'energia positiva a un equip, el blaugrana, que navega en la trista mar de la decepció. Ja que el talent fa temps que s'ha esborrat de la llista, només amb molt d'optimisme i valor es podrà véncer als diables vermells. Faig aquest preambul per justificar que parli avui de literatura i de la Diada de Sant Jordi ja que a partir de demà em concentro en el fútbol- el Barça em necessita!-. Les meves recomanacions són tres, totalment arbritàries i guiat, exclusivament, pel plaer de la lectura. Començo, doncs:



LAS BENÉVOLAS, de Jonathan Litell: Son cerca de un millar de páginas en las que un oficial nazi narra, sin atisbo alguno de mala conciencia, las atrocidades cometidas por el III Reich. En tiempos de trincheras mediáticas, de etiquetaje cultural, sorprende y gusta leer una obra sin moraleja alguna, en la que el mal es profundamente banal y absurdo. Leer LAS BENÉVOLAS es un arduo y complejo ejercicio - me ha llevado dos meses- pero uno cree, al cerrar el libro con la satisfacción del deber cumplido, entender un poco más a la gente gracias a la obra de Litell.



SALE EL FANTASMA, d'en Phillip Roth: Escritor americano que deja a Woody Allen a la altura del betún. Leer a Roth es leer una de las prosas más limpias que existen en la actualidad. Regalo una de las perlas de este libro: 'la literatura es la mentira que revela la verdad'. Maravilloso y además en 200 y poco páginas.



300, de Frank Miller: ¿Y por qué no regalar un cómic el día de Sant Jordi? Tal como he puesto 300, podría haber dicho 'Sin City' o 'Spirit', que no es de Miller pero está dirigiendo la versión cinematográfica con la gran Scarlett Johansson. En tiempos de sobreabundancia literaria como estos, hay que acudir al cómo y a los 'ninotaires' para encontrar la mentira que revela la verdad.



I res, això és tot. Vosaltres quines recomanacions feu per Sant Jordi? Seguiu la tradició? Rosa vermella, blanca, groga...? És políticament correcte regalar una rosa a la teva parella i rebre un llibre a canvi? Gràcies per entrar en aquest blog


PD No recomano cap bestseller perque no n'he llegit cap que m'hagi agradat aquest any

PD 1. La banda sonora d'aquest blog, cançó amb la que escric aquesta entrada, és 'Hurt, del gran Johnny Cash.

miércoles, 16 de abril de 2008

M'han donat un premi !


L'amic i company de professió Octavi Sumell ha tingut el detall de fer-me entrega del 'Premi Dardo 2008' que comparteixo amb quatre guardonats més, tots ells d'alt nivell. Li agraeixo, de tot cor, el detall i més tenint en compte de qui ve: un dels blocaires que empeny amb més força de tota la blocesfera tarragonina. Per saber-ne més sobre l'origen d'aquest guardó podeu entrar al blog d'Antígona o el poder d'allò real. La tradició mana i ara em toca a mi repartir aquest premi. Els meus guardonats són:


Albert Roig: Director del diari Bondia, primer gratuït del Principat d'Andorra i un dels mitjans més llegits del meu país. Llegir el blog de l'Albert és una invitació a gaudir d'una mirada diferent sobre el Principat, sempre catalanista, i, sobretot, una mirada ìnte·ligent i fresca. A més a més, l'Albert em cau molt bé i crec que s'hauria d'animar i fer el salt a la literatura. Segur que valdrà la pena.


Alejandro Fernández: Bitàcora de referència a la blocesfera tarragonina i, d'un temps ençà, a la catalana i espanyola. Combina la ferma creença en uns nobles ideals, que defensa amb arguments contundents, amb coneixements enciclopèdics de cultura popular que el fan un dels meus blogs de referència- valgui la redundància-. Només a ca l'Alejandro s'hi poden llegir anàlisis sociològics sobre en John Rambo i espero que el premi serveixi perque s'animi i faci el post d'en Charlton Heston que estic esperant. A més a més, els enfrontaments dialèctics Cioran-la resta del món són d'alçada i molt divertits.


La casa del Pinel: Si no ho dic, exploto però espero que en Pinel no es molesti. En aquest blog es donen més patades a l'ortografia que en Winston Bogarde al Fútbol en majúscules, però darrera aquesta imatge d'home rústic - amb carinyo- que en Pinel cultiva, hi ha una de les personalitats més fortes i compromeses de tota la blogesfera tarragonina.


Salodelspenjats: D'un temps ençà, estan de capa caiguda però no fa gaires meses van estar a un pas de ser el mitjà de comunicació més llegit de tota Tarragona. Valgui aquest guardó com homenatge a tots aquells periodistes que van formar, i els que encara hi són, part del saló. Fue bonito mientras duró !


Joan Ruiz: Fa poc que el llegeixo, però s'agraeix la frescor i il·lusió que transmeten els relats que fa dels seus primers dies al Congrés dels Diputats. Joan, a seguir amb els ulls ben oberts, és l'única manera de veure-hi clar.


PD Ex aequo, li faig entrega d'aquest premi a ma germana, la Laia, que està de becaria als Estats Units. Si algú vol saber el que és la il·lusió i els nervis de fer un canvi de vida com el que ha fet ella, pot passar per dreamingminnesota.blogspot.com.

Apuntes mediáticos sobre el caso Mari Luz


La niña Mari Luz, de cinco años de edad, fue hallada muerta, tras 54 días desaparecida, en el interior de un pozo en Huelva, ciudad donde vive la familia. La investigación del caso condujo a la detención de Santiago del Valle, pederasta condenado antes del 'caso Mari Luz' y que por un terrible error judicial nunca ingresó en prisión. Los medios de comunicación se lanzaron sobre la historia al percatarse que tenían imágenes y declaraciones del responsable de la muerte de Mari Luz - el horror de su crimen me impide guardar la necesaria correción política para añadirle el obligatorio adjetivo de 'presunto'-. La escena de del Valle, con su esposa, a las puertas de un juzgado fue repetida hasta la saciedad por todas las televisiones.


Hoy por hoy, los medios recogen, sorprendidos, que el pueblo de Huelva, indignado, ha intentado linchar a uno de los hermanos del asesino de la pequeña. Mi reflexión es la siguiente: ¿qué esperaban, manzanas? Lamento recurrir al refranero popular -un recurso demasiado tópico-pero quien siembra vientos, recoge tempestades y me atrevo a pronosticar que la historia tendrá su punto y final cuando alguno de los familiares de del Valle sea asesinado por alguno de sus vecinos. Cuando llegue este momento, ojalá me equivoque, los medios rellenarán páginas y más páginas de información, horas y más horas de absurdos debates con los mismos absurdos expertos, asegurando que nadie tiene el derecho a tomarse la justicia por su cuenta. Y tendrán razón, pero una vez más eludirán su gran responsabilidad y la pregunta que deberían hacerse: ¿era necesario mostrar a Santiago del Valle?, ¿a nivel informativo, aportaba algo ver la cara de un pederasta condenado? Mi respuesta es un rotundo 'NO' y que si se eligió hacerlo fue porque se disponían de las imágenes, porque se podía, porque se consideró que así aumentarían las ventas/audiencia, eludiendo cualquier tipo de responsabilidad ética o moral que pueda llegar a tener el ejercicio del periodismo. Mal, muy mal y peor aún ver que actúan así profesionales tan prestigiosos como Pedro Piqueras. Los buenos, los mejores, siempre tienen la responsabilidad de dar ejemplo y no pueden escudarse tras una presunta decisión empresarial.


PD Ilustro el post con la imagen de Juan José Cortés, el padre de la pequeña Mari Luz, y su esposa. Su rectitud, llamando a la calma ante los ánimos encrespados de sus vecinos, es digna de aplauso y debería servir de ejemplo. Joan José Cortés, un héroe en contra de su voluntad.

viernes, 11 de abril de 2008

Ángeles González-Sinde


La presidenta de l'Acadèmia del Cine espanyol, Ángeles González Sinde - estupenda guionista, d'altra banda- ha manifestat, en un esmorçar dut a terme a Madrid de Nueva Economía Fórum, que "Seamos todos sinceros, ¿para qué necesitamos todos una línea de ADSL de no sé cuanto gigas? ¿Para mandar e-mails? Telefónica sabe que el 80 por ciento del volumen de tráfico en sus líneas es descarga de archivos". Jo, des d'aquest petit racó de la ciberesfera, li dono la raó i, no només això, sinó que afegeixo un reguitzell de preguntes que convido als visitants a contestar:


1. ¿Para qué necesitamos todos hospitales y servicios de urgencia si, total, casi nunca enfermamos de nada serio?


2. ¿ Para qué necesitamos todos autopistas si total cuando vamos en coche conducimos fatal y nos damos unos hostiazos de la muerte?


3. ¿Para qué necesitamos invertir tanto en aeropuertos si total son 4 ricos los privilegiados que vuelan?


I així, podria continuar. Només dir que quan aquesta gent es posa a fer comentaris d'aquesta mena, el dia és una mica més divertit


PD La de la imatge és la magnífica guionista -sense ironia- Ángeles González Sinde i encara millor experta en tecnologia

jueves, 3 de abril de 2008

Renfe y el agua


Renfe se ha ofrecido a transportar agua hasta Barcelona debido a la preocupante sequía en la que se encuentra la capital catalana y toda su área metropolitana. Yo, me alegro y lo digo sin ningún tipo de ironía. Me parece fantástico que Renfe se ofrezca de manera solidaria y además considero que lo haría francamente bien: ya que trata a sus pasajeros - al menos a los de Cercanías y Media Distancia- como objetos, que mejor que empezar a transportar agua, cereales, gasolina y lo que se preste.

PD Ilustro el post con una imagen de agencias del espectacular géiser que está tarde ha surgido en Barcelona tras estallar una cañería. El tema de la sequía, tal como se lleva, si no fuera trágico, sería cómico