domingo, 30 de marzo de 2008

Temps magres


Soc culè fins a la mèdula, el que significa que més d'un cop, endut per la passió blaugrana, m'he negat a veure la realitat i he defensat els colors del meu equip a capa i espasa. Els meus germans, en Joaquim i en Guillem, em van seguir durant temps en aquesta bogeria blaugrana però, afortunadament per ells, són els intel·ligents de la familia i és per això que ja se n'han adonat que no val molt la pena patir per una colla de poca-vergonyes. El Barça va malbaratar ahir, al Ruiz de Lopera, un 0-2; va caure derrotat davant d'un Betis, 3-2, que, amb tots els respectes, semblava el Milan i en Rijkaard, dec ser dels pocs que encara el defensa, va haver de demanar disculpes al soci per segon cop en un any. La primera vegada va ser després de la tràgica remuntada del Getafe i en la que vam desaprofitar un aventatge de 3 gols. La cara dels jugadors, després del partit, era tot un poema i el sentiment general era de decepció; no és acceptable que un pressumpte grup de professionals, quan més a prop té l'assalt a la primera plaça de la Lliga, abdiqui dels seus deures i es passi l'escut del Barça, i tot el que significa, per, com diuen en castellà, 'salva sea la parte'. És per això que avui vull deixar constància, indistintament del que faci el Madrid, que lo millor que li pot succeir al Barça és caure eliminat en 1/4 de final de la Champions davant el Schalke ja que si no, la topada amb la realitat pot ser extremadament traumàtica. El Barça, i en Joan Laporta, s'han instal·lat en una espècie de realitat paral·lela en la que no es prenen decisions per poder aconseguir títols però mentre, els llaurers se'l emporten altres i el temps va passant i el que abans era un cercle virtuós ara és motiu, fins i tot pels que portem el Barça a l'ADN, de vergonya i s'ha transformat en una vella i gegantesca roda punxada d'un tractor vell i robregat. President Laporta, decisions ja ! El club ha de prevaldre i, si no, tornaran els obscurs temps del 'vangaalisme' i el 'gaspartisme'; temps molt magres per ser culé.
PD En Bojan, a la imatge, és dels pocs que se salven de la crema. Cal fer foc nou !

viernes, 28 de marzo de 2008

Gràcies


A mi, a casa, m'han educat en aquella vella dita castellana que 'de bien nacidos es ser agradecidos' i és per això que aquesta breu entrada la vull dedicar a parlar d'en Ramon Pedrós. Si jo vaig arribar a Tarragona és perque ell em va convèncer amb un projecte engrescador pel Diari de Tarragona i avui, el meu antic director, ha anunciat que abandona el timò de la capcelera més forta de la ciutat. Li vull agrair, públicament, que mai m'escatimés un segon per ajudar-me a ser millor professional i que mai em negués un minut en el terreny personal. En els temps que corren, costa de trobar gent que combini el màxim rigor professional amb un tractament exquisit del factor humà. Amb la marxa d'en Ramon, se'n va un molt bon periodista i una molt bona persona. Molta sort en el nou projecte i també molta sort a l'Àlex Saldaña qui assumeix, de manera temporal, les regnes de la redacció. Necessitarà tot el suport d'un equip professional desafortunadament massa acostumat a aquests canvis de direcció.

martes, 18 de marzo de 2008

Ha mort Anthony Minghella


A nivell creatiu, tinc gustos força clàssic. Considero que la poètica d'Aristòtil és un manual perfecte per aprendre a escriure i em molesten, i bastant, aquells que pel simple fet de considerar-se artistes creuen que tot el que pareix la seva ment genial és digne d'estar en un museu. Em molesta el cinema que sota la pretesa etiqueta de qualitat considera que pot bandejar l'espectador i posar en pantalla gran una història sense sentit. Respecto, amb devoció, aquells que es prenen seriosament la feina d'escriure i que, amb la paciència d'un escultor, modelen la seva obra fins donar llum una versió paral·lela de l'univers. Vaig tenir la inmensa sort de conèixer en Gabriel Garcia Màrquez i ell sempre diu que els que somien algun dia en escriure una novel·la llegeixen tant per tal d'aconseguir treure l'entrellat del magnífic misteri de la naració, no surten dels llibres per tal d'entendre, com els bons mecànics, quins caragols es necessiten per posar ordre al caos creatiu original. Diu la llegenda que l'Orson Welles, abans de posar-se darrera la càmara a 'Ciudadano Kane', es va tancar en una sala de projecció, va veure 20 vegades 'La diligència' i en sortir va exclamar :m 'Ja està, ara ja sé fer cinema!'.


Exposo tot aquest reguitzell, ja que avui ha mort el director i guionista britànic, Anthony Minghella. Minghella, guanyador de 9 oscars per la no sempre benvalorada 'El Paciente Inglés', és un dels últims directors clàssics del cinema de Hollywood. Quan vaig veure 'El Paciente Inglés' per primer cop al cinema, vaig sortir corrent a comprar-me un pantalò xino com els que lluïa en Ralph Fiennes a la pel·lícula. Volia saber que se sentia en posar-se en la pell d'un aventurer com els d'abans. Desafortunadament, no en vaig trobar de la meva talla. Descansi en pau, estimat Anthony Minghella !!!

lunes, 17 de marzo de 2008

Misèria moral


Escric aquestes línies quan l'inquilina del pis que aquest matí ha esclatat al cor de la Verneda, barri de Barcelona, encara no ha aparegut i, per tant, no ha pogut donar la seva versió dels fets. El que està clar és que avui, a dos quarts de deu, funcionaris judicials s'han presentat a casa seva, el pis que llogava, per tal de procedir amb l'ordre de desnonament emesa per no pagar els rebuts del llogur. Testimonis dels fets apunten que a les 7.00, segons recolleixen diversos mitjans de comunicacions, l'han vist sortir de casa amb dues bosses de plàstic plenes. A les 7.30 el seu pis, per una fuita de gas, ha volat pels aires i s'ha endut per davant la vida de tres germanas que, a la casa del cantó, esmorçaven tranquilament. Vagi per davant que tothom és innocent fins que es demostri el contrari i que s'ha de preservar la pressumpció d'innocència d'aquesta senyora però, serà influència de 'Les Benignes' d'en Jonathan Littell, que no em puc estar d'afirmar, amb tota contundència que la persona en qüestió viu en la més trista de les tristes situacions: la misèria moral.


Aquesta dona està incapacitada per viure en societat, per conviure, ja que és incapaç, com ha quedat demostrat amb tota mena de tràgiques conseqüències, d'entendre que les seves accions repercuteixen en els altres. I això que, estic plenament convençut, que, quan obria la clau del gas - és una hipòtesis- cercava venjar-se d'una situació que considerava injusta, desconec si amb raó o sense. A més, mentre fugia - és un suposar- segur que va pensar en el llogater i se'n va enrecordar de tot el seu arbre genealògic. Però el fet és que com aquesta senyora ha avantposat el seu desig de venjança al bé comunitari, avui hi ha una muller que ben aviat enterrarà els seus tres fills. Va sent hora de recuperar una altra sèrie de valors que els que hem tingut fins ara, si no volem que casos com aquests es repeteixin.
PD La imatge del post està treta de la web www.telenoticies.cat

lunes, 10 de marzo de 2008

Felicidades

José Luís Rodríguez Zapatero y el partido socialista han ganado las elecciones en buena lid. Felicidades a ellos y a todos los simpatizantes socialistas. Mucha suerte en estos cuatro años y ojalá se cumpla lo que dijo ZP, que la España del 2012 será mejor que la del 2008. Por el bien que nos trae a todos.
Disculpen si no escribo más pero, como buen sufridor de cercanías y la inefable Maleni, me duele creer que Catalunya lo ha vuelto a llevar a la Moncloa. Remendo a Carod y aquello de que 'los españoles se nos mean encima y dicen que llueve'. Hombre, visto lo visto, a lo mejor es que no gusta. (Espero que el chascarrillo no haya herido ninguna sensibilidad, que ya no estamos en campaña electoral)

viernes, 7 de marzo de 2008

Descanse en paz


Me dan asco. Me repugnan los asesinos de ETA. Hoy, a la una y media de la tarde, en el portal de su domicilio ha sido asesinado el exconcejal de los Socalistas Vascos, Isaías Carrasco - en la imagen-, en presencia de su esposa y una de sus hijas. El asesino ha huido tras descerrajarle tres tiros en la nuca. Algunos testigos han visto a la mujer abrazar a su esposo moribundo mientras la hija insultaba al asesino. Cuentan que le temblaba la pierna y tenía el pecho ensangrentado. Esta es la gloria del gudari. Así construyen la independencia del País Vasco, sobre cadáveres. Mi más sentido pésame a la familia, al partido socialista y a todos aquellos que aún crean que ninguna gran idea vale un cadáver. El destino de estos asesinos debe ser la cárcel.